De tant en tant, sense buscar-lo et trobes un banc en el teu camí, un banc que et convida a seure i mirar el paisatge o la gent que volta, a sentir el silenci, el xiular dels ocells, o el renou que s’escampa del poble o ciutat.

Bancs de tota mena, improvisats amb dos troncs i dues pedres; més elaborats, però encara molt artesans fets amb taulons i fermats amb claus, també et trobes els típics bancs de fusta i ferro de parc i jardins ... i tots ells resistint el sol, la pluja i el pas del temps i tots acollint a la gent que valora que és un lloc ideal per fer un respir.

A vegades et sorprèn on està ubicat el banc, indrets solitaris, on passa poca gent i les herbes del bosc pugen al banc fent-lo una mica seu també; Cims o cingleres que t’ofereixen unes vistes meravelloses, i que et fan preguntar: Qui ho va posar aquí? El que ho va fer vènia a seure i mirar el paisatge?, a pensar en una persona estimada que ara ja no hi és?, venia a escriure o a tocar un instrument?... Quanta gent s’ha assegut en aquest espai de calma i gaudi? Gent del poble veí o passavolants com jo?

Seure en un banc pertany a la dimensió dels plaers petits però reconfortants. Si vas  d’excursió, o vius un dia de calor, trobar un banc en un lloc ideal és un regal del cel. El teu cos de seguida s’acomoda al banc, i comença a registrar les sensacions de descans, si a més corre una brisa suau, et refàs de mica en mica. Observes l’entorn del banc, arbres, parets de roca seca, roques, platges ... i el banc.

Un banc convida a descansar, a establir conversa, a relaxar-se.

 Laura M

Copons, Alta Anoia