“Blanc sobre blau, els núvols, pel cel d'aquests matins passen sense l'angúnia de cap ànima a dins...” Els núvols" de Màrius Torres Els núvols a tocar de les mans, tan a prop que sembla que si estires la mà pots agafar un trosset del cotó fluix que el forma. Els núvols enlairats i propers formant aquesta frontera invisible entre el cel i la terra com un mirall dels nostres desitjos inassolibles. Quan una persona està als núvols, es diu que està distreta, evadida, badant, fugint de la realitat immediata, amb el cap en un altre lloc... fent volar coloms... Imaginant mons millors i dies radiants. Deixar-se anar i que els núvols et portin ben lluny, que puguis veure la terra a vol d’ocell que no de dron, connectar amb la natura des d’aquesta mirada i sentir la grandària de l’univers. Núvols fugissers i canviants, tan aviat veus un drac com un gat. De sobte es dispersen i desapareixen o s’agrupen formant grans castells que anuncien la pluja desitjada pels camps i bos...