Imatge i Relat

  De tant en tant, sense buscar-lo et trobes un banc en el teu camí, un banc que et convida a seure i mirar el paisatge o la gent que volta, a sentir el silenci, el xiular dels ocells, o el renou que s’escampa del poble o ciutat. Bancs de tota mena, improvisats amb dos troncs i dues pedres; més elaborats, però encara molt artesans fets amb taulons i fermats amb claus, també et trobes els típics bancs de fusta i ferro de parc i jardins ... i tots ells resistint el sol, la pluja i el pas del temps i tots acollint a la gent que valora que és un lloc ideal per fer un respir. A vegades et sorprèn on està ubicat el banc, indrets solitaris, on passa poca gent i les herbes del bosc pugen al banc fent-lo una mica seu també; Cims o cingleres que t’ofereixen unes vistes meravelloses, i que et fan preguntar: Qui ho va posar aquí? El que ho va fer vènia a seure i mirar el paisatge?, a pensar en una persona estimada que ara ja no hi és?, venia a escriure o a tocar un instrument?... Quanta ge...

Celebrem l’aniversari, el dia que vam néixer, tancant un any més viscut i obrint un altre amb els dies per estrenar. Sabem el que hem viscut fins al dia d’avui, però ningú sap amb certesa què es trobarà en l’any que comença. Som fràgils i tot pot canviar en un tancar i obrir d’ulls. Celebrar la vida, l’ara i aquí, el camí recorregut i el què ens resta per recórrer. La vida no és més que això, un camí que es va fent de mica en mica, amb un punt de partida en néixer i un punt final quan mors.  Camins que vas traçant a cada passa i decisió que prens, pots equivocar-te en un trencall i et pots trobar en un lloc al qual preferiries no haver arribat, i et pot costar penes i treballs retrobar el camí amable que et porti a indrets més confortables; pots perdre't i necessitar el suport de persones amigues i properes per ajudar-te a trobar el teu camí. També podem anar recorrent camins tranquils, sense gaires complicacions, o pujar senders que ens demanen un esforç i ens porten a cims que no...

  Les orenetes comencen a fer reunions, es troben de bon matí i cap al vespre, totes juntes xerricant i fent vols amunt i avall, excitades davant de la gran aventura de tornar als seus indrets africans, un viatge de milers de kilòmetres, travessant el mar i deserts. Tots els animals ens movem segons el ritme de les estacions, el ritme de la natura..., inclòs nosaltres, els humans, ens marquem el ritme vital i professional conforme les estacions, així l’estiu és una temporada d’impàs, de gandulejar, de fer la migdiada, d’amagar-se de la forta calor o de les tempestes d’estiu, de desplaçar-se a altres territoris a la recerca de la frescor, l’aventura o l’exotisme. A l’estiu es perd el sentit dels dies i de les hores, és igual que sigui dimecres o dissabte, no hi ha un horari més enllà del que marca el dia i la nit, o compartir un dinar, un beure, o una passejada. És un temps que ens indueix a la contemplació del nostre entorn, i aquest any més que mai amb els misteris de l’eclips...

  Hi ha un munt de situacions que em porten a pensar en l’absurditat o incoherència del món que ens hem construït, i no parlo de les guerres ni dels líders narcisistes i supremacistes que governen el món, de la incitació al consum sense mida d’estris que no necessitem, o la riquesa sense sentit i insultant d’algunes poques persones. Més bé de coses més properes que et trobes de sobte. M’impressiona trobar pobles o masies,  que en algun moment eren grans, sòlids i viscuts, totalment abandonats i en un complet estat de roïna. Camines pels seus carrers solitaris i silents, i vas veient a banda i banda les cases, algunes amb les portes d’entrada encara, obertes de bat a bat, convidant-te a entrar i donar una ullada al que havien estat, algunes vegades pots trobar sabates, roba, estris de cuina, joguines i eines de treball rovellades, taules de menjar amb un plat i cullera esperant l’àpat i que algú faci ús . Voltant pels espais buits i enrunats, si pares molta atenció, pots sent...

  Hi ha d'haver alguna cosa estranyament sagrada a la sal:  és a les nostres llàgrimes i al mar. (Gibran Jalil Gibran)   Hi ha petites coses que ens acompanyen silenciosament i sense grans escarafalls, com la sal, quotidiana, pràctica, i a vegades qüestionada o etiquetada com no saludable, però amb una llarga història. Quan entres en una salina tens la sensació d’entrar en una terra quadriculada en la qual es realitzen processos màgics i silenciosos. L’aigua entra del mar, si ens trobem a la costa, o d’alguna misteriosa surgència d’aigua salada terra endins, i va passant d’un estanc a un altre augmentant la seva salinitat. L’aigua es perd, s’evapora en l’aire o es filtra a la terra, i al final ens trobem les quadrícules plenes de cristalls de sal, uns molt fins i a la superfície, la preuada flor de sal, que es recull amb molta cura, i altres de més gruixuts, que es van acumulant al fons de les basses. Davant nostre es desenvolupa un procés d'alquimista en el qual ...

  Els Castells sempre exerceixen una poderosa atracció, no importa si tan sols queden quatre parets o roman inalterable. Ben situats, altius vigilants silenciosos del territori, sent refugi i defensa. Controlant el seu entorn i la població. Al costat de la seva funció militar, els Castells eren un símbol de poder. Cada Castell, per més petit que sigui, guarda moltes vides no explicades entre les seves pedres, i altres històries i llegendes que ens arribem fins al dia d’avui. Històries de lluites contra les invasions de bàrbars, moros o contra altres nobles i senyors que volien les terres i riqueses del Castell; també històries d'amors impossibles i de matrimonis de conveniència per ampliar les possessions i salvaguardar els llinatges, i per descomptat ens arriben les veus de la població submisa i explotada pels senyors dels Castells. Al seu voltant les llegendes també han crescut vestint-los amb un aire màgic. Dracs de set caps que habiten el Castell; bruixes que surten de ni...