Ara ja soc vell, les meves arrels s'endinsen en la terra i s'expandeixen, branques me’n queden poques, però encara fortes, la primavera ja s’apodera d’elles. El meu tronc ampli, ple de cicatrius, nusos i forats, s'obre com un refugi i acull en el seu interior a persones i animals... Sí, soc molt gran i molt Vell! Ella ve sovint i em parla. Em venera com a un ancestre i em diu que li agradaria ser com jo, arbre fort i resistent al pas del temps i de la vida, arrelat a la terra i mirant el cel. Ella que és petita, fràgil i amb poc temps en aquesta terra, em mira amb anhel i desig de permanència. Cada vegada que ve entra a l'interior del meu tronc, com en un somni o un conte, i explora curiosa els senyals del pas del temps, s’asseu i es deixa embolcallar pel silenci interior, el meu, el d'ella. I ella es pensa arrel, es creu branques, se sent arbre… es transforma en natura. Castanyer d'en Cuch, Montseny, Catalunya LauraM
