Quan camines per les ciutats, sovint et trobes dones que passegen la seva soledat pels carrers. Dones que han tingut cura de fills, de la família... que han estat envoltades de persones que han estimat, i que, per què la vida és així, es troben soles en algun moment del seu camí. És llavors quan els records omplen el seu esperit i jo, quan les miro, penso en elles... Xiuxiueja ella, sempre que va sola i es perd pels carrers de la ciutat, xiuxiueja paraules que expliquen històries viscudes recents i passades, envoltant-se de persones estimades i somriures compartits. Xiuxiueja ella, i dona vida a records de la infantesa on els riures i els jocs eren gaudir de cada dia. Xiuxiueja ella, ara que és gran, ara que va sola, omplint la seva soledat amb el seu dolç i alegre Xiuxiuejar... LauraM Imatge: Fotografia intervinguda de Francesc Ventura. Molt agraïda per la seva generositat en permetre’m utilitzar-la per a aquest relat.