Quan camines per les ciutats, sovint et trobes dones que passegen la seva soledat pels carrers. Dones que han tingut cura de fills, de la família... que han estat envoltades de persones que han estimat, i que, per què la vida és així, es troben soles en algun moment del seu camí. És llavors quan els records omplen el seu esperit i jo, quan les miro, penso en elles...

Xiuxiueja ella, sempre que va sola i es perd pels carrers de la ciutat, xiuxiueja paraules que expliquen històries viscudes recents i passades, envoltant-se de persones estimades i somriures compartits. Xiuxiueja ella, i dona vida a records de la infantesa on els riures i els jocs eren gaudir de cada dia.  Xiuxiueja ella, ara que és gran, ara que va sola, omplint la seva soledat amb el seu dolç i alegre Xiuxiuejar...

 LauraM


Imatge: Fotografia intervinguda de Francesc Ventura.

Molt agraïda per la seva generositat en permetre’m utilitzar-la per a aquest relat.


Location: Catalunya, Espanya

Comentaris

Publica un comentari a l'entrada

Gràcies per comentar!

Entrades populars d'aquest blog

Imatge
  Ara ja soc vell, les meves arrels s'endinsen en la terra i s'expandeixen, branques me’n queden poques, però encara fortes, la primavera ja s’apodera d’elles. El meu tronc ampli, ple de cicatrius, nusos i forats, s'obre com un refugi i acull en el seu interior a persones i animals... Sí, soc molt gran i molt Vell! Ella ve sovint i em parla. Em venera com a un ancestre i em diu que li agradaria ser com jo, arbre fort i resistent al pas del temps i de la vida, arrelat a la terra i mirant el cel. Ella que és petita, fràgil i amb poc temps en aquesta terra, em mira amb anhel i desig de permanència. Cada vegada que ve entra a l'interior del meu tronc, com en un somni o un conte, i explora curiosa els senyals del pas del temps, s’asseu i es deixa embolcallar pel silenci interior, el meu, el d'ella. I ella es pensa arrel, es creu branques, se sent arbre… es transforma en natura. Castanyer d'en Cuch, Montseny, Catalunya LauraM
Read more »
Imatge
Observem, mirem, vigilem... ens sentim bé amb allò que ens és familiar, quotidià, proper. El que s’allunya de tot això ens és estrany, ens genera alerta o curiositat. Marquem distàncies amb allò que considerem diferent, impregnats d'estereotips i cosmovisions que ens diuen com entendre el món, l'univers... La diferència pot provocar una atracció encisadora o just el contrari un rebuig total. Una experiència viscuda fa molts anys, en un país Africà, visitant poblats llunyans de ciutats,  on els nens era la primera vegada que veien una persona blanca, un grapat d’ells encuriosits reien i venien a fregar el meu braç per veure si m’havia pintat, uns altres sortien corrent i plorant preses del pànic. Moltes vegades no t’adones del fet que estàs a la banda del que és diferent fins que ho fan palès les persones amb les quals interactues, com quan acabada d’arribar a Barcelona, em deien  “Sudaca”,  “llatina”, o sempre em parlaven en castellà, així com tots els obstacles per...
Read more »
Imatge
Encara hi ha neu als cims del Cadi i, a la vall els arbres comencen a despertar i a florir.  L’hivern i la primavera es toquen de mans. A la neu li costa anar-se i es queda arrapada als cims estenent el seu mantell.   La primavera es va obrint pas, de mica en mica,  fent reverdir els camps, despertant els arbustos i arbres amb brots i flors i el cant dels ocells t'acompanya per corriols i muntanyes. Vista del Cadi des de Tuixent   LauraM
Read more »