Hi ha un munt de situacions que em porten a pensar en l’absurditat o incoherència del món que ens hem construït, i no parlo de les guerres ni dels líders narcisistes i supremacistes que governen el món, de la incitació al consum sense mida d’estris que no necessitem, o la riquesa sense sentit i insultant d’algunes poques persones. Més bé de coses més properes que et trobes de sobte. M’impressiona trobar pobles o masies,  que en algun moment eren grans, sòlids i viscuts, totalment abandonats i en un complet estat de roïna.

Camines pels seus carrers solitaris i silents, i vas veient a banda i banda les cases, algunes amb les portes d’entrada encara, obertes de bat a bat, convidant-te a entrar i donar una ullada al que havien estat, algunes vegades pots trobar sabates, roba, estris de cuina, joguines i eines de treball rovellades, taules de menjar amb un plat i cullera esperant l’àpat i que algú faci ús . Voltant pels espais buits i enrunats, si pares molta atenció, pots sentir els ecos de converses del dia a dia, i pots intuir la vida que hi havia.

Costa poc imaginar aquestes cases amb un foc que s’encenia cada dia, amb gent treballant, jugant i vivint el quotidià dins les seves parets. Gent que treballava els camps propers en feixes i terrasses ben delimitades guanyades a pols al bosc. Malauradament, avui moltes de les feixes es perden i tan sols es deixen endevinar entremig de la verdor les parets de pedra seca.

En aquests pobles i masies, que van caient de mica en mica, pedra a pedra, moltes generacions van treballar i viure del fruit de la terra i de la cria dels animals. La seva història, la seva saviesa i el seu pas per aquests territoris es va dissolent i perdent amb el temps.

Mentre perdem tots aquests pobles i masies arreu del territori, vivim cada vegada més com formigues en un macro formiguer. Ciutats aglomerades, en les que és difícil viure, en les que tot costa molt, en les que no pots viure perquè no tothom pots accedir a habitatge digne, on la feina és precària i no arriba ni per sobreviure, on es promou l’individualisme, el consumisme i l’aïllament i l’esperança és un ben escàs.

Sé que a les ciutats també hi ha gent que viu bé, i que als pobles rurals no tot és bucòlic i col·laboració, potser no existeix un Walden perfecte on tot és harmonia i, actualment soc escèptica en la capacitat de la humanitat de conviure en pau i respectant la natura, però m’atreveixo a dir que potser s’està una mica més a prop d’una vida més digna quan ets prop de la natura, en pobles o nuclis més petits, on a vegades és la mateixa força i fenòmens de la natura la que t’empeny a la col·laboració i al suport mutu.

Per sort hi ha gent que cerca el seu Walden, la simplicitat del viure,  i marxen de la ciutat cap a pobles de l'interior i donen vida a cases que restaven buides i sense foc i fan de contrapes a l'abandonament de tants pobles i masies.

Laura M.

Les Planelles, Canalda